Dimecres, 23 d'agost de 2017         Tamany de lletra :  Lletra gran  . . .  Lletra menuda
Olocau.ORG utilitza galetes amb finalitat tècnica, per afavorir la millora de l'experiència del usuari.
En navegar per Olocau.ORG acceptes l'ús de galetes. Més informació

Historia d'Olocau

Línea

1 ELS IBERS

2 ELS ROMANS

3 LA CONQUESTA DE L'ISLAM

4 LA FUNDACIÓ DEL POBLE VALENCIÀ

5 En 1611,NOUS POBLADORS A LA VALL

6 EL SEGLE XVII

7 EL SEGLE XVIII

8 EL SEGLE XIX

9 EL SEGLE XX

10 EL SEGLE XXI

Linea de separació

ELS PRIMERS INDICIS DE LA PRESÈNCIA HUMANA A LA NOSTRA VALL

La descoberta de restes d'un enterrament corresponent al període neolític en la cova de la Penyeta Roja ens assegura l'existència d'un assentament humà prehistòric a les nostres terres. Amb ells començaria a practicar-se una incipient agricultura i ramaderia. Aquells hòmens fan els seus utensilis de pedra: destrals, llances, molins per transformar els aglans de carrasca i dels cereals en farina... És possible datar aquest nou comportament humà al territori coster de la Mediterrània cap als anys 3.000 abans de Crist. Amb ells començarien a aprofitar-se els terrenys plans de les voreres del barranc, on construirien algunes cabanes, prop dels cultius i l'aigua.
L'enterrament de la Penyeta Roja es data cap a l'entorn del 2.000 aC. Després, cap a 1500 aC, les relacions amb alguns pobles del sud de la Península feu que es començaren a utilitzar els metalls, entre els quals un molt important fou el bronze. Construiren els poblats en llocs alts i aparegueren els primers signes de fortificació, que podeu veure a dalt de la Penyeta Roja, al Portitxol, al Puntal de Pere, al Musgany i al Puntal Blanc.
Si l'home va començar com a caçador i recol·lector dels fruits que trobava, amb l'agricultura començarà a guardar aliments per als moments que no hi ha collites i també aprendrà a transformar-los, preparant la farina per fer alguns tipus de menjar, com el pa.
A partir del segle VIII aC, van arribant a les nostres costes comerciants fenicis, cartaginesos, grecs i etruscs, que anaven a transformar les formes de vida d'aquells habitants amb nous descobriments, noves eines per fer el treball i una organització que donaria pas a nuclis habitats més grans.
Linea de separació

1. ELS IBERS

A principis del segle VI aC, es dóna per certa la creació d'un gran nucli habitat, diríem com una mena de capital d'un territori, al tossal de Sant Miquel de Llíria, anomenat Edeta. Aleshores, els habitants que vivien al seu entorn anaven aprenent totes aquelles noves formes de vida i començava una nova cultura, anomenada ibèrica, una de les primeres cultures dels pobles aborígens de la Península. El nom d'ibers va ser donat als habitants de la costa Mediterrània per un escriptor romà anomenat Rufus Festus Avienus. Els ibers, dels quals cada vegada anem sabent més coses, formaven diversos pobles. Nosaltres, és a dir , les terres actuals d'Olocau, formaven part del poble edetà. La capital d'aquell poble era Llíria, que aleshores s'anomenava Edeta. Per protegir aquesta ciutat, els edetans van construir una sèrie de defenses o atalaies.

EL PUNTAL DELS LLOPS.

Una d'aquestes atalaies, que ha estat excavada i estudiada a més de restaurada, és la del Puntal dels Llops, amb les seues muralles i la forta torre que el guarda. Aquest lloc és també un dels millors miradors que hi ha sobre el Camp de Túria i també és un dels pocs llocs d'on es possible veure els tres pobles de la Vall: Olocau, Marines Vell i Gàtova.

Aquesta construcció, que tots coneixeu, ens mostra un poblament primitiu de l'època del Bronze i després una nova construcció amb unes noves tècniques que respon al moment d'esplendor dels ibers. Aquesta segona etapa finalitza amb un incendi i destrucció, la qual cosa podria correspondre a la Segona Guerra Púnica (219-201 aC), com demostren les excavacions, que obri aquestes terres a l'ocupació del romans.
Construït sobre un poblat del Bronze, aprofita la muralla d'aquest i la reforça amb una torre, que serveix de control a l'única entrada del recinte, d'uns 1.000 m2. Està ordenat amb un carrer central, a un costat els habitatges de la dreta, que presentaven poques restes degut a la seua poca profunditat, i a l'esquerra, i recolzats en la muralla, els habitatges amb més restes i millor conservats. Pels objectes trobats, un d'aquests habitatges segurament feia les funcions de santuari i altres estaven dedicats a les activitats de teixir, moldre i a la vida domèstica.
Plànol de la atalaia del Puntal dels Llops.
Plànol de la atalaia del Puntal dels Llops.

Les cases del Puntal dels Llops, algunes d'elles recolzades a la mateixa muralla a la qual li donaven més altura, representen el primer rastre d'habitatge humà en el nostre poble. Aquestes cases tenien les cobertes formades per un entramat de rames i fang, s'orientaven cap un costat i comptaven amb pals de fusta com element de suport. Els murs s'alçaven sobre un sòcol de pedres, completat amb atacona de fang. La pedra, la fusta i el fang eren els materials de base. Les portes, d'un metre d'ample, s'obrin al mur de la façana. Les claus de ferro trobades demostren l'existència d'un treball especialitzat de forja aplicat a la construcció. Els murs s'arrebossen, s'emblanquinen i poden pintar-se de tons negres, blavosos, vermellosos o amb motius geomètrics. Els blocs de pedra estan esquarterats molt per damunt i solament els angles dels murs de la torre mostren una elaboració més acurada.
Clau d'una casa del Puntal dels Llops.
Clau d'una casa del Puntal dels Llops.

El repertori d'objectes recuperats són principalment restes ceràmiques, juntament amb objectes de metall i os. La ceràmica la podem agrupar en tres grans grups: recipients per guardar líquids; utensilis i articles de cuina o vaixella; i en tercer lloc, els objectes de culte, com pebeters per cremar substàncies aromàtiques, ex-vots com el guttus en forma de peu, fet per recordar un benefici rebut, que penjaven a la paret d'una capella o temple i un kernos, que és una mena de vas en forma d'animal i que indica que els ibers duen a terme libacions de un líquid, normalment vi, llet o mel, en honor dels déus. També es van trobar dos pebeters o vasos d'ofrenes, que representen a la deessa de la vida, de la fecunditat i del més enllà, Tanit o Dèmeter. Entre els segles IV i II aC, la imatge d'aquesta deessa es fabrica en versió culta i popular.

Guttus en forma de peu.
Guttus en forma de peu.

Pebeter  de la deessa Demèter o Tanit.
Pebeter de la deessa Demèter o Tanit.


LA PRIMERA PARAULA ESCRITA

El primer alfabet que es coneix és el fenici, d'un país de la vora de la Mediterrània, situat on ara està el Líban. L'alfabet fenici es va anar propagant pels llocs on aquestes persones comerciaven. El fet és que els ibers també van utilitzar un sistema d'escriptura propi i ens han deixat inscripcions sobre pedra, metall i les ceràmiques que feien, de les quals ens han quedat mostres molt belles i amb dibuixos de les seues activitats, vestits, animals i arbres que coneixien. Al Puntal dels Llops es va trobar una banya de cérvol treballada en forma de pectoral - com a collar- amb dos orificis als extrems i buida al seu interior. A sobre, està gravada la paraula NAIBA. Però el enigma del món ibèric és que no sabem desxifrar el seu alfabet; fins hi tot s'han pogut reconèixer els signes, però continuem sense poder entendre'ls.

UN SANTUARI IBÈRIC ? : LA COVA DEL CAVALL

El hòmens d'aquells temps anaven descobrint poc a poc una sèrie de coses sobre les quals no tenien cap poder: el vent, el sol, la lluna, la pluja, entre altres; i per a tenir-los contents els adora, fa ofrenes, sacrificis. Comencen a aparèixer les religions. Amb els ibers anem descobrint que moltes coves i alguns cims de muntanyes es converteixen en llocs de cultes. També als seus poblats existeix un lloc dedicat als déus. Totes aquestes creences van formant les religions. Als santuaris portaran les seues ofrenes i dipositaran objectes que representen allò que demanen. Allí deixaran vasos, estàtues menudes, gerretes.
Entre els primers cultes d'aquests pobladors prompte apareix una deessa, la que els ensenya els secrets de l'agricultura, la seua Verge, la deessa Tanit o Deméter. Al Puntal dels Llops es van trobar dos pebeters de ceràmica que representen aquesta deessa.
També es creu que van adorar altres símbols, com és el cas del cavall, imaginant que en un d'ells cavalcava el sol en el seu recorregut diari. Sembla que tan forta fou aquesta creença en el cavall que, molts segles després dels ibers, els habitants de la nostra vall, els moriscos, seguien peregrinant a la cova que s'obri amb un forat profund a dalt de la Penya d'Ali-Maimó, la nostra Penya, de tal forma que el papa valencià Calixte III va manar als jurats de la ciutat de València que destruïren el cavall i la taparen.
Linea de separació

2 ELS ROMANS

Els cartaginesos, que eren com els hereus dels fenicis, van lluitar contra els romans, que era un poble originari de la península italiana. Aleshores, els pobles ibèrics es van veure, potser per primera vegada, en allò que s'anomena un conflicte mundial. Resultat d'aquesta guerra fou que la Península Ibèrica va ser ocupada pels romans. Possiblement el primer rastre del seu pas entre nosaltres fou el de la destrucció de l'atalaia ibèrica del Puntal dels Llops.
A meitat del segle I de la nostra era, un decret dictat a Roma assenyala com a municipi de dret romà a Edeta. Això significa que els ibers i els seus dirigents són ara ciutadans romans. Sabem que aquells ibero-romans van iniciar una gran transformació de les terres valencianes. La vella ciutat d'Edeta dels ibers, amb els romans es va instal·lar al pla, en el camí de Llíria a Olocau, on construiren un arc commemoratiu que és conegut ara com Pla de l'Arc.
Encara podem descobrir el rastre de les cases de camp o vil·les que anaven construint-se al voltant d'Edeta, dedicades a les faenes del camp i on tenien els ramats, els trulls per fer el vi i les almàsseres aquells edetans. Restes d'aquestes vil.les en tenim en el terme d'Olocau al lloc de Pitxiri, el Tollo i darrere la Sella. Moltes masies del Camp de Túria estan situades sobre una vil·la romana, com la Maimona, la Garrofera i la Torre de Portaceli. Els romans van fer moltes obres públiques, com carreteres, ponts i aqüeductes per conduir l'aigua a les ciutats i llocs habitats. A Olocau, ens van deixar el rastre d'un aqüeducte que recollia l'aigua en l'estret de l'Alcalà i la conduïa per una sèquia al poble. Aquest aqüeducte té dos arcs per passar els barrancs, un el dels Lladres i altre el de la Font del Frare; aquest últim ha estat restaurat i és conegut com l'Arquet.
Els habitants d'Edeta i els voltants van plantar moltes vinyes; el vi dels plans de la Maimona i Pitxiri es van fer molt famosos entre els romans. També començaren a plantar oliveres, i com per guardar les collites de vi i oli i transportar-lo els calien gerres, per això va existir una gran activitat industrial dedicada a la seua fabricació, una mostra de la qual semblen ser els forns trobats a la partida de la Pedra Grossa.

UN LLINATGE ROMÀ DE LA VALL

Els romans parlaven una llengua anomenada llatí. Del llatí procedeixen la majoria de les llengües de la Mediterrània europea (català, castellà, francès, italià, portuguès, occità, romanx, rumà...). Han deixat molts testimonis escrits en forma de làpides. Una d'elles es conserva a Olocau i porta la següent inscripció:" A EMILIO GERMNO PATRI A EMILIAE AESTIVAE MATRI AEMILIUS... " que traduïda ve a dir: "A EMILI GERMÀ , SON PARE A EMILIA ESTIVA SA MARE EMILI..." És de darreries del segle I o principis del II de la nostra era. La família AEMILII era un llinatge de la tribu Galeria, freqüent a Sagunt, Tarragona i Llíria.
Aleshores, podem pensar que aquesta seria una família edetana propietària d'alguna de les vil·les que adés havem anomenat, situades al voltant del nostre poble.

EL PRIMER NOM CONEGUT DEL NOSTRE POBLE

El rastre de les construccions del temps dels romans al nostre poble, com l'Arquet o la torre de la Senyoria, sembla ser la causa del primer nom conegut que se li va donar a l'actual Olocau. En els territoris colonitzats pels romans, als llocs on apareixen ruïnes i restes d'edificis vells els donaven el nom de "parietina"; després, les llengües derivades del llatí, com el català i l'occità, donaven el nom de "pardines", que volia dir que hi havia ruïnes antigues. I així és com fou anomenat Olocau en el llibre del Repartiment de Jaume I quan diu: "a Roderic Enyegez (En Gomeç), cavaller, l'alqueria de Pardines, amb forns i molins" (18 setembre 1238) (Ll. R. 844). La qual cosa significa que el primer nom conegut que va tenir la nostra vila era una paraula originaria del llatí, la llengua dels romans.
També hi ha un altre document on el rei Jaume I parla de Pardines. Ell donava com a terme del consell de Terol el territori format per: "El castell i la vila de Xèrica; i que el seu terme tinga fites des del riu d'Alventosa fins a la Talaia de Begís, i que en aquest terme estiguen els vessants de Montalgrau, Almansa i Alcota fins al coll de Vilamur i fins el port de Sogorb i fins a Buqueres de Llíria; i que en aquesta donació estiguen Pardines, Buqueres, Marines i Guadalmat, amb els termes i que es regesquen a fur de Terol, a excepció de les donacions fetes a cavallers". (ACA. Reg. 64, fol. 150). Però aquesta donació no es va acomplir, ja que el rei Jaume fundà el regne de València amb personalitat pròpia.
Però aquest nom no seria el definitiu, ja que en l'any 1568, en un llibre de rendes o Memòria dels habitadors i vassalls del lloc de Marines, podem llegir: "Pardines vulgarment dic lo lloc d'Olocau i del que a dit lo batlle de Gàtova..." Veiem com ara ja és més conegut com Olocau, però això ja és una altra història.
Llista d'habitadors de Pardines, vulgarment dit lo lloc de Olocau. Any 1568. Arxiu Comtal d'Olocau. Son Berga. Palma de Mallorca.
Linea de separació

3. LA CONQUESTA DE L'ISLAM

Amb el nom de l'islam coneixem els seguidors de Mahoma, el qual va fundar una religió i, per difondre les seues creences, va realitzar una sèrie de conquestes per Àsia i el nord d'Àfrica. L'any 711 van arribar a la Península Ibèrica i van conquerir-la en gran part.
Al principi van pactar amb els descendents dels ibero-romans i senyors visigots que ocupaven les seues terres. Els territoris de la costa valenciana foren coneguts com Sarq-Al-Andalus.
Sembla que poc a poc els pobles de llauradors de les terres valencianes que depenien d'un senyor visigot o romà van acceptar la religió dels nous conqueridors, ja que així es convertien en homes lliures, i així va anar avançant la islamització dels pobladors. Desprès, en diferents moments van arribar altres pobles del nord d'Àfrica, com els berebers i egipcis, els quals feren progressar molt l'agricultura de regadiu.

UN NOM NOU A LA VALL

La primera notícia escrita que ens arriba sobre la nostra vall és aquella que subministra un escriptor àrab, Ibn- Alqama, al segle XI, quan cita un castell amb el nom de "Hisn al-Uqab", paraules que volen dir: "castell de la muntanya gran o la costera de l'àguila". Aquest castell no és altre que el Castellet del Rel o del Real, situat al bell mig de la Vall. El seu terme comprenia aproximadament els actuals termes municipals de Gàtova, Marines i Olocau. Aquest nom era també el de tota la Vall, tant per als àrabs com després per als conqueridors cristians posteriors. La paraula "al-Uqab", transformada pel parlar dels conqueridors catalans, quedaria fixada en el Llibre del Repartiment amb la forma Olocau, nom del castell i la seua vall.
Amb els primers documents escrits pels àrabs, comencem a saber moltes més coses de com vivien aquells habitants que ja eren coneguts com alochoaybi, que seria el precedent del gentilici "olocauí". En els documents sobre els habitants del poble de Serra, en 1342, apareix el personatge Çaat Alochoaybi, és a dir, "l' olocauí", la qual cosa significa que era originari de la nostra vall.
Amb la colonització aràbiga es va avançar molt en els cultius de verdures, cereals, oliveres i figueres. Moltes de les hortes actuals de la vall i altres existents al voltant de les fonts són totes creació d'aquest poble. La forma de poblament era el d'agrupacions de deu o dotze cases, conegudes com "alqueries". En els moments de perill, tota la gent d'elles s'emparava al castell al-Uqab. Les alqueries eren: Gàtova amb Marmalé, Torres i la Bolillola; Marines amb l'Olla i la Garrofera; i Pardines (després Olocau) amb Pitxiri i Roa i Faraig (actual Pedralbilla).
Els àrabs també ens van aportar innovacions i tècniques que havien après a Orient, entre elles els molins fariners, que funcionaven amb la força de l'aigua que deixaven eixir d'una bassa i que movia la mola que convertiria en farina els grans de forment. Restes d'un d'aquests molins podem veure encara a l'era de Baix, a Olocau. Però allò més important que dóna una certa anomenada al nostra poble foren els forns de vidre, que van estar funcionant fins a l'expulsió dels moriscos en 1609. Estaven situats al voltant de l'Hort del Castell o de la Senyoria, en el lloc on ara està el Pont Vell, a l'entrada a la nostra vila. Els frares del convent de Portaceli eren uns dels clients més habituals a visitar-lo i comprar els objectes que allí fabricaven.
Visió hipotetica del Hisn al-Uqab o castell d'Olocau, al segle XIV. També conegut com Castell del Real de Vilaragut.
Linea de separació

4. LA FUNDACIÓ DEL POBLE VALENCIÀ

La conquesta i creació del Regne de València s'emmarca en la tendència a l'expansió dels pobles cristians d'Europa. El rei Jaume I fou el creador i organitzador de les terres valencianes com un estat més dins de la Corona, que estava formada per Aragó, Catalunya i les Balears, i culturalment integrat dins l'àrea lingüística de la llengua catalana. Amb la fundació del Regne, els valencians tenim carta de naixença i comencem a ser un poble lliure. La conquesta de les nostres terres fou en part guerra i en part pacte, en alguns moments violenta i altres de rendicions negociades, com sembla que va ser la de la nostra Vall, ja que va seguir sent poblada per àrabs, coneguts com moriscos, que a partir del seu bateig obligat en 1534 van ser anomenats "cristians nous".
A la vall del castell d'Olocau, les alqueries van seguir sent musulmanes, encara que ara anaven a estar sota el domini dels cavallers de la conquesta, aragonesos i catalans que formaven l'exèrcit de Jaume I. Aquest rei va manar confeccionar uns llibres on s'anaven anotant totes les donacions que feia de les terres conquistades. En aquests llibres, anomenats "llibres del Repartiment", figura la primera donació del castell i alqueries d'Olocau a Hug de Fenollet en 1237, molt abans d'haver-les conquerit. Aquest personatge va ser bisbe de València i pertanyia al llinatge dels Fenollet, procedents de la Catalunya Nord, actualment territori francés.
Després, en 1238, es fa la donació de l'alqueria de Pardines al cavaller Roderic Enyegez. Moltes d'aquestes donacions són de nou venudes o canviades pels propis cavallers o el rei. Fins que en 1287, el rei Alfons el Benigne entrega al seu secretari Ramon Escorna autorització per reconstruir el castell d'Olocau i adquirir les alqueries del seu terme. Amb aquesta adquisició, els Escorna es convertiren en senyors de la Vall d'Olocau, Marines i Gàtova, i els àrabs en els seus vassalls. Així entrem en el món medieval europeu, més conegut com feudalisme, l'època dels castells i dels cavallers.

EL SENYORIU DEL CASTELL I EL SEU TERME

L'adquisició per part d'un cavaller d'un castell i el seu terme amb les alqueries era la forma de convertir-se en noble i unir a la seua propietat l'alta jurisdicció, si el monarca, pels seus compromisos amb els seus servidors, s'avenia a donar-li-la.
Els Escorna van perdre el favor del rei, i van haver de vendre la propietat del terme i del castell, que fou comprada per Mateu Mercer, l'almirall del rei Pere el del Punyalet, el 29 d'octubre de 1359. Conten les cròniques que aquest feu decorar la Sala Gran del castell amb el seu escut "de blau quatre bandes sobre camp daurat i un lleó rampant del propi color", representació que encara podeu veure en l'escut actual del municipi de Marines.
L'almirall Mercer fou fet presoner i mort pels castellans en la guerra dels Peres i la seua viuda vengué en 1368 la Vall i el castell d'Olocau al cavaller Antoni de Vilaragut i Visconti, el qual es casarà amb la filla de l'almirall, Joana Mercer i Santllir. Amb ell començarà el llinatge dels Vilaraguts, barons i després comtes de la Vall d'Olocau.
La torre de Pardines, la casa de la Senyoria i l'església vella d'Olocau. Segle XVI.

EL PRIMER I ÚNIC PRIVILEGI CONEGUT DE LA VALL D'OLOCAU

Diuen que Antoni de Vilaragut era un home molt lletrat i va ser majordom real del rei Joan, el qual li va concedir el 25 de setembre de 1388 un privilegi o fur, que és com una mena de carta que es donava als personatges i pobles pels serveis que havien prestat a la corona. Amb aquest privilegi, el rei atorga als habitants de la Vall d'Olocau franquícia de comerç i els lliura d'una sèrie d'impostos de peatge, portatge, mensuratge, duana, ancoratge, passatge... i aquest benefici s'estén a totes les ciutats, viles, castells i llocs reals, marítims i no marítims, dels regnes de la Corona d'Aragó, excloses les viles i llocs situats al nord del coll de Pertús, zona de dalt dels Pirineus conegut avui com la Catalunya francesa. Aquest privilegi es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, que està a la ciutat de Barcelona, i és una mostra del poder i les relacions de la família dels Vilaraguts amb els reis de la Corona d'Aragó. Fins i tot, alguns historiadors parlen de les visites del rei Joan el Caçador a la Vall per caçar als seus boscos.
Privilegi de la Vall d'Olocau. 1388. Arxiu de la Corona d'Aragó.

EL LLINATGE DELS VILARAGUTS

El 23 d'agost de 1398, Antoni de Vilaragut i Visconti va crear amb el seu testament el vincle del castell, vall i honor d'Olocau. Això volia dir que els seus hereus haurien de mantenir la propietat d'aquestes terres "a condició que sia tingut haver, tenir, e, prendre, e, si prendrà cognom, e , sobrenom de Vilaragut, e , fer, e, portar lo senyal, e, armes nostres sens mesclament, o, reteniment de altre cognom, e , armes, aquell, e, los succehidors..." Tot això significava que establia una línia de successió amb l'hereu i que aquest havia de conservar el nom i el seu escut. Així, els Vilaraguts ompliran la història de la Vall i els seus pobles, primer com a barons i després com a comtes.
Segell de Berenguer de Vilaragut. Arxiu de la Corona d'Aragó.
Família originaria de Catalunya, d'allí van vindré a participar en la conquesta de València, formant part de les tropes de Jaume I. S'anomenaven descendents de la casa dels reis d'Hongria, per això utilitzaven el mateix escut que aquells. I conten els documents d'aquest llinatge que d'allí van anar a servir als francs i amb aquests van arribar al nord de Catalunya, on van tenir un castell prop d'Empúries, castell que amb el temps s'anomenarà de Vilaragut. Presents en la conquesta de les terres valencianes foren Arnau i Pere de Vilaragut, possiblement germans, que van estar a la presa de Sueca i de Xàtiva i obtingueren diverses heretats.
A en Bernat de Vilaragut, el rei Jaume II en 1296 li donà en feu el castell i la vila d'Albaida. Serviren els Vilaraguts en la guerra de Sardenya i de Sicília, i així arribem al que ens interessa. Antoni de Vilaragut i Visconti, nét dels ducs de Milà per part de mare, va nàixer a Sicília en 1336. Als 13 anys vingué a València com a patge de la infanta Leonor, promesa de Pere el Cerimoniós, que es va casar a València en 1349. Pocs anys després, en 1354, a Barcelona el trobem embarcat cap a la guerra de Sardenya Dos anys després participa en la guerra de Castella. El 30 de juny de 1368, compra els llocs del castell i vall d'Olocau: Pardines, Gàtova, Marines, Olla i Torres. En 1375, el rei Pere IV l'anomena alcaid dels dos castells de Xàtiva, amb paga de 7500 sous anuals, càrrec que ostentaria durant 25 anys, fins a la seua mort en 1400.
Amb aquest llinatge, el castell d'Olocau i la seua Vall es converteixen en una propietat feudal i els seus habitants en els vassalls d'aquells senyors. Això més o menys durarà fins a 1812, quan les Corts de la Monarquia espanyola reunides a Cadis van decidir abolir els senyorius territorials.

EL FEUDALISME

S'anomena feudalisme un llarg període de la història dels pobles d'Europa en el qual els reis, per acontentar els cavallers que els ajudaven en les seues guerres, els donaven la propietat d'uns territoris, amb l'obligació d'ajudar-los sempre que els necessitaren. Per la seua banda, els senyors s'encarregaven de cobrar-los una sèrie d'impostos als seus vassalls i comptar amb ells com a soldats quan els reis els cridaren.
Olocau. Campana de 1450.
Olocau. Campana de 1450.

Un dels documents conservat a l'arxiu comtal d'Olocau sobre els impostos que pagaven els habitants de la Vall és una concòrdia o pacte de 1454 entre el Baró de la Vall, Ramon de Vilaragut, i els sarraïns que habiten Pardines (Olocau), Marines, Gàtova, Olla, Torres i la Garrofera, que eren els llocs existents en la Vall en aquell moment. Com recordeu, els habitants són tots musulmans que s'han quedat després de la conquesta cristiana de Jaume I.
D'aquest document i altres posteriors podem saber el nom i el llinatge o cognom d'aquelles famílies que visqueren en el nostre poble.
En 1568, el llibre de rendes de la Baronia diu: "Memòria dels habitades i vassalls del lloc de Marines; Pardines vulgarment dit lo lloc d'Olocau i del que a dit lo batlle de Gàtova, que paga cada casa al dit Senyor cascun any".
El document aquest ens diu que els caps de casa d'Olocau són: Bernat Cadet, àlias Afen; Gaspar Bonayac Zorza; Andreu Sultan; Joan Amet Celemique Calvo; Francesc Calbo; Gaspar Peco Coayat; Merlchior Blachs, àlias Peco; Gracia Mugip; Melchior Nadir (major); Alonso Carahueni, lo Roig; Gaspar Casrim; Joan Carahueni (major); Francisco Satre; Gaspar Pardo; Vicent Calemira; Jaon Çot; Gracia Xeco; Baybarot Coayat; Alonso Gufey Baybarot, àlias Peco; Joan Serafi Carahueni; Melchior Carahueni; Gaspar Oradaich Barsela; Joan Ubeyt; Lluís Ubeyt (major); Lluís Ayet Ubeyt (menor) Beni o Ubeyt lo major; Batiste Ofayl àlias Pixquiri; la viuda del Tagari; Jau Jau ; Melchior Nadir (menor).
Com podeu veure, tots els cognoms són diferents als actuals de la gent d'Olocau, però tenen noms de cristians; això vol dir que han estat batejats a la força i obligats a ser cristians, encara que molts d'ells segueixen secretament sent musulmans. Després, aquesta gent serà coneguda com moriscos o cristians nous, per diferenciar-los dels cristians vells, que són els descendents dels aragonesos i catalans que han anat poblant les terres valencianes. Així, tenim que a la nostra comarca solament existeixen dos pobles de cristians vells, Llíria i la Pobla de Vallbona; la resta, com Olocau, Marines, Gàtova, Benissanó, Benaguasil, Vilamarxant, Riba-roja, Bétera, Nàquera i Serra, són de moriscos o cristians nous.
La memòria d'aquests habitadors quedarà present en molts noms de les partides del nostre terme, començant pel nom del nostre poble, Olocau, i altres com l'Amara, l'Aigualeig, l'Edua, l'Almadec i la Canyà del Sultan, que recorda un llinatge morisc anomenat Sultan. També la partida de les Coves d'Alonso ens recordarà que allí es va amagar Alonso Carahuení, el bandoler més famós de la serra al segle XVI.

L'EXPULSIÓ D'UN POBLE

En setembre de 1609, tots els moriscos van ser expulsats del territori valencià i embarcats cap al Nord d'Àfrica. Molts d'ells foren morts pel camí, i els que van arribar van ser rebuts molt malament a les terres africanes. Conten que alguns d'ells deixaren la
porta de la casa oberta per poder emportar-se la clau i encara algunes famílies de Tunísia i Alger conserven aquestes claus com un tresor. Amb la seua expulsió, a Olocau i la seua Vall solament van quedar: la família de l'alcaid o guardador del castell, Joan d' Unyon, la seua muller Magdalena i els seus fills Francesc Joan, Joan Batiste, Antoni Vicent, Pere, Paula, Dorotea i Magdalena; el capellà d'Olocau, Joan Fuster; l'escuder Gaspar Rodríguez i el vidrier Pere Ybanyez.
Linea de separació

5. NOUS POBLADORS A LA VALL

En 1611, el baró de la Vall d'Olocau, Alonso de Vilaragut i Sanç, va aconseguir reunir un grup de nous pobladors que vingueren a ocupar les terres que havien estat cultivades pels moriscos, per la qual cosa va atorgar una Carta Pobla. En aquest document es declaren les obligacions dels nous vassalls i les del senyor. Aleshores, podem dir que van iniciar-se els llinatges o famílies dels quals descendeixen els actuals habitants de la Vall. En aquell any van arribar 39 caps de casa i en una primera distribució 26 ocupen les cases d'Olocau, 2 les de Marines i 11 les de Gàtova. Poc a poc, aquesta gent anirà distribuint-se i situant-se als llocs propers a les terres que els han atorgat. Aquells anys van ser d'una gran sequera, i sabem que molts d'ells abandonaren els pobles i les terres que els havien atorgat, i ho feren secretament, ja que el contracte que havien signat no els ho permetia abans dels cinc anys.
Fins a 1646 no començarem a trobar una població estable en tota la Vall. El llistat del veïnat de la vila d'Olocau d'aquell any ens diu que a Olocau els caps de casa són: Joan Pérez, Pere Oltra, Vda. Anton Setcabeses, Bertomeu Ferrandis, Joan Sanchis, Francesc Fenollar, Francesc Calvo, Francesc de Unyon, Pedro Ferrandis, Marcos Mora, Maties Oltra, Batiste Oltra, Batiste Bosch, Jaume Agustí, mossen Dionisio Bico rector, Gaspar Blay, Francesc Allende, Bertomeu Castelló, Josep Argudo, Bernat Vidagany i Joan Vidagany i Joan Vidal.
En 1660, els caps de casa a Olocau són: Joan Pérez, Bertomeu Ferrandis, Vda. Francesc Corella, Jaume Peñarroja, Agustí Cubells, Domingo Badenes, Josep Ferrandis, Jeronim Cuenca, Maties Oltra, Miquel Tortajada (menor), Martí Dolz, Jaume Agusti (major), Vda. Anton Setcabeses, Gaspar Blay, Jaume Agustí (menor), Damià Sanahuja, Cosme Sanahuja, María Linares, Gabriel Vidagany, Domingo Vidal, Jacinto Arambillaga (Alambiaga), Sebastià Arambillaga, Lucas Arambillaga i Francesc Romero.
Carta pobla d'Olocau, Marines i Gàtova. 1611. Arxiu Comtal d'Olocau. Son Berga.
Linea de separació

6. EL SEGLE XVII

Amb els nous pobladors, a Olocau i tota la Vall van a canviar les formes del vestir, els costums i el parlar. Adés havíem dit que els territoris poblats pels catalans parlaran el català, que amb el pas dels anys s'anomenarà valencià, i els repoblats amb aragonesos ho faran en aragonès, que era una variant del castellà. A la nostra Vall sembla que en un primer moment la repoblació va ser de pobladors de parla catalana, ja que la Carta Pobla de 1611 és feta en català i llatí; després, molts d'aquests repobladors van fugir a causa de les sequeres d'aquells anys i, poc a poc, a Gàtova i Marines van predominar emigrants de les terres aragoneses, mentre a Olocau van predominar els pobladors de parla valenciana.

Aquests nous pobladors van trobar als documents escrits uns noms de les partides del terme, de les fonts i dels camins, com l'Aigualeig, l'Edua, l'Almadec... amb la forma aràbiga, però a mesura que ampliaven els terrenys de cultiu anaven introduint els noms de la seua llengua i dels seus llinatges, com: Pla de Sanchis, Cova de Blai, Fondo del Moreno, Racó de Cotanda, Puntal de Pere; altres vegades els noms recorden la forma del terreny o alguna caracteristica especial com: Puntal dels Llops, Puntal Blanc, Pla de l'Arenal, Lloma de les Clotxes, Llometes Pelades, Portitxol, Gramisal, les Amitges, Terreta Blanca, Penya Negra, el Musgany , noms o topònims que responien a la llengua de l'àrea lingüística del català.

Aquests pobladors no es conformaven en cultivar majoritàriament les hortes, com solien fer els moriscos, i portar a pasturar els seus ramats, sinó que van ampliant els cultius del secà amb noves plantacions de garroferes, oliveres, vinyes i figueres. També completaven aquests treballs amb el carbó que feien als boscos i l'espart que collien per les muntanyes del terme i amb el qual feien les espardenyes, cordes, sàries i altres objectes que portaven a vendre als mercats de Llíria o Sogorb i a la ciutat de València. Però va desaparèixer l'activitat industrial del vidre, una activitat que tal vegada ens hauria ajudat a industrialitzar-nos i no ens hauríem convertit anys després en un poble d'emigrants.

Aquest segle va ser molt difícil per als pobladors, ja que havien de reconstruir les cases i obrir nous terrenys de cultiu i és van trobar amb una seca i una pesta. Quan en 1628 Alonso Sanç de Vilaragut i Pardo de la Casta és anomenat com primer comte de la Vall d'Olocau, millora un poc les prestacions i ajudes als vassalls. El seu fill, Jordí Sanç de Vilaragut, serà anomenat en 1650 marqués de Llanera i aleshores restaurarà la casa de la Senyoria d'Olocau i farà una sèrie de millores en sèquies i assuts per augmentar els terrenys de cultiu.

Linea de separació

7. EL SEGLE XVIII

En començar aquest segle, els valencians es van veure implicats en la Guerra de Secessió lliurada pels Austries i els Borbons, aspirants a la monarquia espanyola. Els llauradors, que pagaven molts impostos als senyors, davant les ofertes dels Austries van seguir aquest bàndol; per altra banda, molts dels senyors van ser partidaris dels Borbons perquè els deien que seguirien mantenint el seu poder sobre els vassalls. Així, el comte d'Olocau serà partidari dels Borbons; per contra, els llauradors d'Olocau seran partidaris dels Austries i formaran els grups de maulets o miquelets, que resistiran en les muntanyes de la nostra serra Calderona fins la seua derrota. Alguns d'ells formaran partides, entre les quals trobarem alguns llinatges d'Olocau, com els Blais, Agustí i Arambiaga.

Amb la derrota de la batalla d'Almansa, el 25 abril de 1707, el Regne de València va ser ocupat "por derecho de conquista" per les tropes castellanes de Felip V de Borbó. Els valencians van perdre els furs o lleis pròpies i el poder senyorial va seguir tant potent com havia estat abans. Fins hi tot van començar a pagar alguns impostos més per mantenir l'exercit que ocupava les terres valencianes.

Amb l'organització nova de les lleis castellanes, desapareix dels municipis valencians la figura del Justícia i són anomenats a partir d'ara els alcaldes. En 1722, els representants del municipi d'Olocau redacten uns Capítulos de la Villa de Olocau, que seran presentats al comte Pasqual de Fenollet Sanç de Vilaragut per a la seua aprovació. Aquest és el primer document que tenim de les normes redactades per al nostre municipi. Per aquest document veiem com l'agricultura s'imposa a la ramaderia, i com es protegeix la plantació de vinyes, garroferes i oliveres,i com es creen unes normes per al bon funcionament del forn, carnisseria, taverna i llavador.

Façana nord de la casa de la Senyoria.
Façana nord de la casa de la Senyoria.

EL PRIMER CENS DE LA MONARQUIA ESPANYOLA

En 1787 es va realitzar el primer cens de població a Espanya. Per ell tenim amb detall i a nivell individual l'edat, el sexe, l'estat civil i la professió dels habitadors del nostre poble. Com podeu adonar-vos no havia crescut la població, ja que a la fi del segle XVII va haver a Olocau una forta pesta i només van lliurar-se sis veïns.

CENS D'OLOCAU Fadrins Casats Viudos Total H D H D H D Fins a 7 anys 20 27 - - - - 47 De 7 a 16 anys 26 14 - - - - 40 De 16 a 25 anys 21 - - 7 - - 33 De 25 a 40 anys 1 - 16 18 - - 35 De 40 a 50 anys 2 - 13 6 1 1 23 De 50 endavant - - 9 6 2 2 19 Total 75 41 38 37 3 3 Total estat......................116..................75..................6.... Total en general...197 Llauradors 54; Jornalers 6; Criats 7; Capellà 1.

ELS IL.LUSTRATS

A la fi d'aquest segle, el País Valencià s'ha recuperat de la passada guerra. El comerç augmenta al port de València a l'igual que a altres ports de la Mediterrània i el rei Carles III autoritza a comercialitzar amb les colònies d'Amèrica, la qual cosa ajudarà a la prosperitat.
A Europa hi ha uns hòmens que tenen preocupació pel treball, la cultura, la ciència i l'economia: són els il·lustrats. Ells crearan institucions per discutir i difondre les seues idees i per a millorar la vida de la gent. A València es crea la Societat Econòmica d'Amics del País, on es fomentaran els cultius del cànem, lli, alfals, canya de sucre i moreres, i es donarà impuls a les indústries de la seda, filats i tints. El comte Dídac de Fenollet i després el seu fill Pasqual de Fenollet formaran part d'aquesta societat i divulgaran la cria dels cucs de seda i la plantació de moreres a la Vall.
Un personatge important, seguidor d'aquest moviment, és el valencià Antoni Josep de Cavanilles, el qual ens va deixar un llibre fabulós, Observaciones sobre la història natural... del Reyno de Valencia, on descriu els seus habitants i com viuen, i el que produeix en aquell moment al País Valencià. Aquest personatge visita Olocau, un 25 d'agost de l'any 1792, indicant-nos entre altres coses: "como observaba al paso los progresos que hace la agricultura en el término de Olocau, ya en el interior de los montes y barrancos, ya en las llanuras contiguas al campo de Liria, que por lo común es de tierra caliza". Aleshores ens diu també quines són les produccions d'aquests 60 veïns que troba: "9.000 canters de vi, 400 arrobes de figues, 12.000 arrobes de garrofes i algo de vi".
També aquells anys prenen possessió del Comtat d'Olocau el comte Dídac de Fenollet i la seua muller Simforosa Crespí de Valldaura, els quals construiran a partir de 1796 la casa de la Senyoria i deixaran una sèrie de bodegues, trulls, almàsseres i forns nous a la Vall, facilitant la "rompuda" de terres i fomentant el cultiu de moreres i la cria de cucs de seda; també impulsaran la comercialització del vi i la instal.lació de noves premses i altres eines de treball, com la introducció de l'aladre de xeruga. Tot amb l'objectiu de millorar les condicions de vida dels seus vassalls i augmentar la producció, i per millorar també les seues rendes.

Linea de separació

8. EL SEGLE XIX

Al començament d'aquest segle, la major part dels plans del terme d'Olocau estan cultivats. Les vinyes n'omplin la majoria dels terrenys. El poble creix i s'eixampla: apareixen carrers nous, com el Pla del Castell, Sant Francesc, les Eres i la Placeta; es fan les cases grans, moltes d'elles amb la bodega, l'almàssera i amples corrals. El vi comença a exportar-se, apareix la destil·lació d'aiguardent i els traginers s'encarreguen del transport del vi al port de València. Les bodegues i trulls de la Senyoria exporten el seu vi a la ciutat francesa de Setè, on unes monges el transformen en un vi especial de dir missa. En els darrers vint anys d'aquest segle la vinya va representar una edat d'or per a l'economia dels llauradors d'Olocau.
En 1857, Olocau té 927 habitants; en 1877 arriba als 1.082; i en 1897 són 1.234. L'increment de població d'Olocau en aquest segle és el més alts de tots els pobles del Camp de Túria, segons el treball de Castelló-Traver, Demografia del País Valencià.
En 1857, un grup de propietaris olocauins paguen la construcció d'un pont al Carraixet, que facilita l'entrada al poble pel camí de Llíria; en 1867, és conduïda l'aigua de la Font de la Penya a la plaça Major; en 1862, el comte va donar un solar per construir les escoles, que van ser inaugurades en 1868 i foren unes de les primeres escoles de nova planta amb vivenda per als mestres construïdes al País Valencià. El comte fa la primera instal·lació de carburo per il·luminar la casa de la Senyoria i també fa instal·lar fanals als carrers de la vila.

LA FI DEL FEUDALISME

En 1812, els diputats de les Corts d'Espanya, reunits a Cadis, redactaren la I Constitució Espanyola, amb la qual s'intentava retallar el poder dels nobles i de l'església als pobles on tenien els seus senyorius i que els llauradors obtingueren els títols legals de possessió i propietat de les terres que treballaven. Aquesta llei va mobilitzar molts pobles i va començar un llarg període històric de conflictes entre els vassalls i els nobles i altres poders, com el de l'esglèsia, per aconseguir alliberar-se dels impostos d'aquestes institucions. Aquesta va ser una lluita llarga, i fins a 1865 Olocau no es veuria lliure d'aquestes imposicions. En aquella data els veïns van arribar a un acord amb el comte Pasqual de Fenollet i Crespí de Valldaura pel qual li van donar 70.000 quinzets de velló i es va fer la redenció del Senyoriu. El comte va conservar el domini del "monte blanco", les terres de domini directe de les partides de l'Olivar del Comte i del Gramisal, i la casa de la Senyoria.
En 1891, la comtessa Maria del Carme Crespí de Valldaura de Zaforteza donava el "monte blanco" al municipi d'Olocau per aprofitament dels seus veïns.
Document de donació del terme per la comtessa Maria del Carme Crespí de Valldaura i Caro de Zaforteza, representada per Lluís Romero Agustí. 16 juliol 1891.

EL CENS DE 1857

Aquest cens ens diu moltes coses sobre la vida de la gent d'aquells anys a Olocau, especialment dels pobres de solemnitat, aquells que no tenen a ningú que els ajude i viuen d'allò que els donen, i dels quals se'n conten vint-i-sis. Fixeu-vos que en aquella època no hi cap segur ni ajuda a les persones majors.
També en aquest cens es parla de la Casa Refugi, que era una caseta de quatre parets, amb una porta i una ximenera, situada a l'altra part del barranquet del Frare a l'entrada al Calvari. En ella es refugiaven els pobres que anaven de poble en poble i aquells que tenien un ofici ambulant, com és el cas del cisteller, que va acompanyat de la seua família. En alguns llocs del barranc i dins de les hortes, alguna gent tenia plantada una vimetera, amb les tiges de la qual es feien les cistelles. Aleshores, quan venia aquest, la gent li portava els vímets i ell feia cistelles i paneres. Quan s'acabaven els encàrrecs, el cisteller i la seua família anaven a un altre poble. Altres habitants de la casa són els que anaven de poble en poble a recaptar, és a dir, a demanar almoina.

CENS DE 1857

Propietaris-llauradors 53, Jornalers 150, Criades 6, Criats 3, Pobres de solemnitat 26 i a la Casa Refugi 11.
Altres oficis: 1 metge, 2 mestres, 1 capellà, 1 "albeytar" o menescal, 1 "sartenero" o manyà, 1 barber, 1 ferrer, 3 pastors i 4 pedrapiquers.
En la Casa-Refugi, en aquell moment hi ha 11 persones: el cisteller, la seua muller i una filla de set anys; una viuda i una filla menuda; un matrimoni, amb un menor; un viudo, una viuda i un jove de vint anys, tots ells perdioseros, és a dir, que viuen de la caritat pública.
Linea de separació
Informació facilitada per Ferran Zurriaga i Agustí.
Per a mes informació podeu adquirir el llibre "Conèixer Olocau" de Ferran Zurriaga i Agustí
Linea de separació
Pàgina en construcció.
Pàgina en fase de correcció i actualització.
En uns dies estarà ja finalitzada.
Disculpeu les molèsties.
Olocau.ORG
.: Banda de música :.
.: Cultius :.
.: Descarrega  :.
.: Empreses :.
.: Esports :.
.: Guia de carrers :.
.: Himne d'Olocau :.
.: Història d'Olocau :.
.: La Senyoria, una casa d'exposicions :.
.: L'església :.
.: Localització :.
.: Monuments i fonts :.
.: Notícies d'Olocau :.
.: Paisatges :.
.: Telèfons d'interes :.
El temps
.: Temperatura : 25ºC :.
.: Humitat : 55 % :.
.: Pressió : 1009 hPa :.
.: Dades guardades : 2017-07-21 22:37:35 :.
Bústia de correu eletrónic | Olocau.ORG © 2000-2017 | Avis