Un poc d'història.
L'existència d'aquestes garroferes està registrada als documents històrics locals. Un inventari de 1655 parla de les garroferes que havien estat propietat de la mesquita i ara eren de l'església on apareixen alguns d'aquests arbres. La qual cosa ens confirma que alguns exemplars poden tenir més de quatre o cinc segles, i com alguns d'ells són fillols d'altres anteriors podríem estar parlant de vegetals vius de més de vuit o nou segles. També el llibre de Cabreu del Comtat d'Olocau de 1755 ens confirma l'existència d'aquests arbres a l'Amara, l'Èdua i l'Aigualeig, i, finalment, el cadastre d'Olocau i les escriptures de propietat ens confirmen la seua ancianitat.
Les macollades olocauines són una mena d'ecosistema on han trobat refugi i sobreviuen altres sers vius, com plantes i animals. Entre les plantes trobem el galzeran o herba erisepelera (Ruscus aculeatus), l'aladern o palomesto (Rhamnus alaternus) i l'arítjol o sarsaparrella (Smilax aspera), totes ells pròpies dels carrascars desapareguts. Dels animals que viuen a les macollades destaca especialment el fardatxo (Timon lepidus), bestiola que abans els olocauins se la menjaven rostida i era de bon menjar. Altres habitants d'aquells arbres són la sargantana (Podarcis hispanica) i el dragó comú (Tarentola mauritanica).
Al llarg dels segles, els llauradors d'Olocau han conservat les macollades amb un gran remirament. En el transcurs de l'any es feien neteges del sòl, esporgues, obertura de forats als grans troncs, instal·lació de pilars per aguantar les branques més grans, tot un procés de providència que aquests arbres demanen i que ara n'estan mancats. Això fa que la seua vida entre en una successió de canvis que portaran a la desaparició d'aquests gegants centenaris. Per això mostrem les imatges de les macollades amb l'intent d'aconseguir allò que encara estem a temps: impedir la pèrdua d'uns vegetals vius que formen possiblement l'arborètum de garroferes seculars més complet i extens d'Europa.
. . .
